Sé que ara fa dies que no escric res, però és que últimament he estat bastant ocupada amb el tema mudances, mobles, compres, reuniones, etc. Ara tinc un ratet, així que us explico una mica com va tot.
Fa ja una setmana que estic vivint a casa meva. La veritat és que és una passada!!! Te tres plantes: a la planta baixa hi ha els dos garatges; a la primera planta hi ha una habitació, un bany, la cuina americana i la sala d'estar-menjador amb xemeneia i un mini balcó; i a l'última planta hi ha les altres dues habitaciones (amb lavabo dins l'habitació) i un quartet amb la rentadora i la secadora. Per si això fos poc, tota la casa està recent pintada i la moqueta és nova. I, a més a més, m'ha tocat dormir a l'habitació més gran de totes i pagant el mateix preu que les altres dues noies!!! Tot un luxe, vaja. De moment, no tenim gaires mobles. Ja em dit que ens esperarem a cobrar per comprar-ne més. Això si, tenim un sofà llit molt còmode on poden dormir dues persones, per si voleu anar fent plans per venir-me a veure jaja.
La zona residencial on està la casa és genial. Té piscina, gimnàs, jacuzzi, pista de tenis, pista de bàsquet, i una sala amb tele i billar per passar l'estona. L'altra nit ens avorriem (perquè encara no tenim tele) i vam decidir anar a passar l'estona a la sala amb billars. Així que vam agafar la clau i vam marxar xino-xano fins l'edifici principal. Les oficines estaven tancades, així que vam suposar que necesitariem la clau d'accès per poder entrar (és una tarjeta blanca amb un xip que has de passar per un lector). El problema va arribar quan ens vam posar a buscar el lector per passar la tarjeta. No hi havia manera de trobar-lo. Vam pegar dues o tres voltes a l'edifici, i res de res. Llavors vam veure que sortia un noi d'una de les portes i vam anar a preguntar-li com podiem entrar, però resulta que el xic anava tan begut que no va ser capaç ni d'entendre el que li deiem i va marxar fent zig-zags, mentre ens saludava amb la mà on no portava l'ampolla de cervesa. Va ser una situació bastant extranya. Després d'uns 10 minuts intentant entrar, vam trobar per fi el lector. Bieeeeeeeeeeeeen. La tele ens esperava. Però quina va ser la nostra sorpresa quan vam veure que la sala estava tancada, i l'únic que hi havia obert era el gimnàs i la pista de bàsquet. Ens havia costat molt arriba fins allà dins i no voliem marxar cap a casa sense veure la tele, encara que fossin 5 minuts, així que vam decidir entrar al gimnàs i mirar la tele d'allà. Ens va anar bé i tot, perquè vam aprofitar per probar algunes màquines. I la veritat és que hi ha alguns aparells d'aquests de fer peses que també poden servir com a cadira. No són tan còmodes com un sofà, però bueno... millor és res, no?
Aquesta setmana també he anat a veure l'escola on faré classes i he tingut la meva primera reunió amb la "principal" o directora. És una senyora molt agradable, que ens ha donat molta informació sobre l'escola, el curriculum, etc. També ens ha ensenyat la nostra classe i ens ha donat algún consell sobre com podem decorar-la.
Us deixo algunes fotos més:
- la casa.
- Elgin.
dimarts, d’agost 18, 2009
dimarts, d’agost 11, 2009
Primeres imatges
Aquí us deixo un enllaç perquè pugueu veure algunes de les fotos dels meus primers dies per la zona.
Ja n'aniré penjant més de tant en quant.
Fotos
Ja n'aniré penjant més de tant en quant.
Fotos
diumenge, d’agost 09, 2009
L'art de regatejar
A mesura que passen els dies, vaig aconseguint nous objectius i cada cop la meva llista de coses per fer és més curta. L'últim tràmit que he dut a terme ha estat el de comprar-me un cotxe (de moment ens l'hem comprat a mitjes la meva companya de pis i jo).
El món dels dealers o venedors de cotxes de segona mà és tota una experiència. Estan gairebé tots concentrats a banda i banda d'una carretera llarga i interminable, i adornen els seus negocis amb ofertes d'escàndol (que després resulten no ser-ho tant), banderetes de colors i milers de globus, igual que a les pel·lícules. Arribem allà, surt el venedor (que sempre té pinta de garrulo-traficant), li expliquem què estem buscant i, casualitats de la vida, resulta que té el cotxe perfecte per a nosaltres que, sens dubte, ens ven com una meravella de cotxe a un preu molt asequible. Ens l'escoltem i el mirem amb poca confiança i, finalment, decidim passar del tema perquè no ho veiem gens clar. Així que decidim creuar la carretera i mirar als concessionaris de la Ford i de la Nissan que hi ha a l'altra banda. Només el fet de creuar ja és tota una odissea, ja que no hi ha cap semàfor ni pas de zebra (aquest país no està pensat per caminar). Les coses a aquesta banda de carretera són ben diferents, l'ambient ens inspira més confiança i els cotxes (una mica més cars) es veuen més de fiar. Després d'ensenyar-nos uns quants cotxes, ens decidim per un Ford Foucs del 2000 que sembla bastant en bon estat. Li demanem a un mecànic de confiança que vingui a donar-li un cop d'ull al cotxe per tenir una segona opinió. El mècànic, una bellísima persona que no ens cobra res per venir a veure el cotxe, ens diu que el cotxe està força bé i que ens el podem comprar sense problema. També ens diu que no ens el comprem per més de 4600 dólars, que sería el preu de venta habitual per un cotxe com aquest.
És en aquest moment quan arriba l'hora de negociar. El primer preu que ens donen és de 5000 dólars més impostos, és a dir, 5800 dólars en total. Què???????????????????? Ni parlar-ne!! No pensem gastar-nos tants diners ni bojes. Llavors, com que paguem en cash, ens diuen que ens ho rebaixen a 4800 dólars tot inclòs. Finalment, aconseguim que ens el venguin per 4500 dólars! La veritat és que per ser el primer cop que regatejo no està tant malament, no? Ja l'hem assegurat, així que ara ens podem moure per la zona amb més llibertat.
PD: Els cotxes automàtics són per a tontos. L'única cosa que has de fer és accelerar i frenar!!! És com si portessis un cotxe d'aquests dels autos de choque de les fires.
El món dels dealers o venedors de cotxes de segona mà és tota una experiència. Estan gairebé tots concentrats a banda i banda d'una carretera llarga i interminable, i adornen els seus negocis amb ofertes d'escàndol (que després resulten no ser-ho tant), banderetes de colors i milers de globus, igual que a les pel·lícules. Arribem allà, surt el venedor (que sempre té pinta de garrulo-traficant), li expliquem què estem buscant i, casualitats de la vida, resulta que té el cotxe perfecte per a nosaltres que, sens dubte, ens ven com una meravella de cotxe a un preu molt asequible. Ens l'escoltem i el mirem amb poca confiança i, finalment, decidim passar del tema perquè no ho veiem gens clar. Així que decidim creuar la carretera i mirar als concessionaris de la Ford i de la Nissan que hi ha a l'altra banda. Només el fet de creuar ja és tota una odissea, ja que no hi ha cap semàfor ni pas de zebra (aquest país no està pensat per caminar). Les coses a aquesta banda de carretera són ben diferents, l'ambient ens inspira més confiança i els cotxes (una mica més cars) es veuen més de fiar. Després d'ensenyar-nos uns quants cotxes, ens decidim per un Ford Foucs del 2000 que sembla bastant en bon estat. Li demanem a un mecànic de confiança que vingui a donar-li un cop d'ull al cotxe per tenir una segona opinió. El mècànic, una bellísima persona que no ens cobra res per venir a veure el cotxe, ens diu que el cotxe està força bé i que ens el podem comprar sense problema. També ens diu que no ens el comprem per més de 4600 dólars, que sería el preu de venta habitual per un cotxe com aquest.
És en aquest moment quan arriba l'hora de negociar. El primer preu que ens donen és de 5000 dólars més impostos, és a dir, 5800 dólars en total. Què???????????????????? Ni parlar-ne!! No pensem gastar-nos tants diners ni bojes. Llavors, com que paguem en cash, ens diuen que ens ho rebaixen a 4800 dólars tot inclòs. Finalment, aconseguim que ens el venguin per 4500 dólars! La veritat és que per ser el primer cop que regatejo no està tant malament, no? Ja l'hem assegurat, així que ara ens podem moure per la zona amb més llibertat.
PD: Els cotxes automàtics són per a tontos. L'única cosa que has de fer és accelerar i frenar!!! És com si portessis un cotxe d'aquests dels autos de choque de les fires.
dimecres, d’agost 05, 2009
Una setmana després...
Avui fa una setmana que he arribat a Chicago, encara que sembla que hagin passat mesos des que sóc aquí. Una de les coses que més em sorpren és el canvi horari que he experimentat. Des que he arribat, porto despertant-me de manera natural entre les 6:30 i les 8:00, com a molt tard!! I no és perquè el llit sigui incòmode o perquè tingui insomni, sinó perquè el meu cos s'ha acostumat no sé perquè a matinar molt més del que solia fer-ho quan era a Barna. Ben pensat, ja em va bé aquest nou horari, així no se'm farà tan difícil matinar quan comencin les classes a final de mes.
Avui ha estat un dia bastant complet. Ens hem passat tot el matí i mitja tarde a l'Ikea, comprant mobles per a la casa. Una cosa que m'ha sorprès de l'Ikea de Chicago és que, al costat de les escales mecàniques que hi ha per canviar de planta, hi ha una espècie de cinta per on baixen i pujen els carros de la compra. L'únic que has de fer és, abans d'agafar les escales mecàniques, posar el carro a la cinta. És super curiós i fa molta gràcia veure com el teu carro baixa sol en una altra cinta al costat de la teva. Em fet algunes fotos, així que ja les penjaré quan pugui perquè tingueu una idea més clara del mecanisme. Després de les compres a l'Ikea ha arribat el moment de transportar les coses a casa. Jo i 3 més em decidit llogar una furgoneta al mateix Ikea per fer el trasllat. El lloguer ens ha costat 30 dólars per 2 hores, així que ens ha tocat corre una mica per no haver de pagar més. Semblavem transportistes experts. Haurieu d'haver vist amb quina rapidessa em descarregat la furgoneta, tant a casa meva com a la seva. Sens dubte, un dia intens i molt entretingut!!
7 dies després d'haver començat la meva aventura americana, ja puc dir que estic una mica més integrada al país. De moment, ja tinc casa, móvil americà, mobles i un compte al banc. L'únic que em falta per acabar d'integrar-me del tot és un cotxe, el carnet de conduir i el número de la Seguretat Social, però això ja serà un altre dia.
Us trobo a faltar.
Avui ha estat un dia bastant complet. Ens hem passat tot el matí i mitja tarde a l'Ikea, comprant mobles per a la casa. Una cosa que m'ha sorprès de l'Ikea de Chicago és que, al costat de les escales mecàniques que hi ha per canviar de planta, hi ha una espècie de cinta per on baixen i pujen els carros de la compra. L'únic que has de fer és, abans d'agafar les escales mecàniques, posar el carro a la cinta. És super curiós i fa molta gràcia veure com el teu carro baixa sol en una altra cinta al costat de la teva. Em fet algunes fotos, així que ja les penjaré quan pugui perquè tingueu una idea més clara del mecanisme. Després de les compres a l'Ikea ha arribat el moment de transportar les coses a casa. Jo i 3 més em decidit llogar una furgoneta al mateix Ikea per fer el trasllat. El lloguer ens ha costat 30 dólars per 2 hores, així que ens ha tocat corre una mica per no haver de pagar més. Semblavem transportistes experts. Haurieu d'haver vist amb quina rapidessa em descarregat la furgoneta, tant a casa meva com a la seva. Sens dubte, un dia intens i molt entretingut!!
7 dies després d'haver començat la meva aventura americana, ja puc dir que estic una mica més integrada al país. De moment, ja tinc casa, móvil americà, mobles i un compte al banc. L'únic que em falta per acabar d'integrar-me del tot és un cotxe, el carnet de conduir i el número de la Seguretat Social, però això ja serà un altre dia.
Us trobo a faltar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)