The End

Sento haver tardat tant en escriure i no haver-vos pogut seguir explicant el viatge, pero vaig deixar-me l'ordinador a un taxi a Miami i encara no l'he recuperat, encara que es suposa que esta de cami i que m'ha d'arribar d'aqui no res!!

El viatge ja s'ha acabat i ahir a les 4 de la tarde tornavem a ser a Chicago per agafar les maletes i preparar-mos per la tornada a casa. Aquesta nit m'he quedat a dormir a casa una amiga, que ahir em va preparar una barbacoa i tot per despedir-se!! I aquest mati m'ha deixat el cafe fet perque no em falti de res mentre espero que vingui el taxi a recollir-me. No se'n fiava gaire que aquest mati truques al taxi, aixi que ahir tambe va decidir trucar al taxi per mi i deixar-ho aixi tot preparat per assegurar-se que arribi a l'aeroport i no perdi l'avio.

Aixi que aquest es l'ultim post que escric des dels EUA. L'avio surt de Chicago en direccio a Philadelphia a les 2 de la tarde, i des d'alli agafo el vol a Barcelona, que arriba al desti dema a les 8.30 del mati, si tot va be. El proxim post que escrigui sera desde casa per dir-vos que he arribat be i potser us continuo explicant alguna coseta del viatge i poso algunes fotos per continuar fent-vos enveja, ja veurem, jaja.

Quan torne a ser per Tortosa ja us anire trucant o enviant algun missatget per veure que feu i com quedem per retrovar-nos i tot aixo, que aquest estiu estare de vacances!!

PD: Perdoneu pels accents, pero es que el teclat america no en te!

Monument Valley i Grand Canyon

Fa ja 15 dies que estem de viatge per la costa oest dels EUA i cada dis descobrim coses noves i més increibles que les anteriors. Després de passar 3 dies de relax i festa a Las Vegas, vam marxar cap al Grand Canyon del Colorado que, per cert, no està a l'estat de Colorado sinó al de Nebrasca. Una cosa que encara no he entés gaire bé, la veritat, però que tampoc me trau la son, sobretot després de saber que la Universitat de Miami està a Ohio o que la Universitat de Phoenix està a Los Angeles. Estos americans no tenen massa gràcia posant nom a les coses, no?? jaja.

Bueno, abans d'anar cap al Grand Canyon, vam decidir fer una parada a una zona a mig camí entre Las Vegas i el Canyon que es diu Monument Valley, i que es una espècie de desert amb muntanyes erosionades on viuen els indios Navajos. També és un lloc famós perquè s'ha utilizat com a escenari de diverses pel.lícules de l'oest, sobretot les produides per John Ford. De fet, un dels punts que et trobes mentre recorres la zona es diu John Ford, perquè es veu que era el punt de grabació preferit del director. Quan vam arribar al parc natural ens van donar un mapa amb una ruta escènica que podiem seguir per veure'l millor. Una ruta que, per cert, estava sense esfaltar per conservar la bellesa natural de la zona. El recorregut, de no més de 30 km, va valer molt la pena. Mentre anàvem pel camí de pedres, no es veia res més que kilómetres i kilómetres d'arena (d'un color exageradament rojenc, per cert) i de tant en quant algunes muntanyes erosionades pel pas del temps que tenien formes super curioses. A més a més, feia una calor que no et deixava gairebé ni respirar i una espècie de ventet que et deixava el cabell ple de terra. Mentre recorriem el camí, tenies la sensació que en qualsevol moment et sortirien un munt d'indis amb cavalls i fletxes de detràs d'alguna de les muntanyes. Durant alguns punts de la ruta, hi havia indios amb paradetes on venien collarets, pulseres, arracades,... tots fets a mà per ells mateixos i amb pedres que hi havia per la zona. Una de les xiques que estava en una de les parades, molt simpàtica per cert, em va explicar que li costava entre 4 i 6 hores pulir cadascuna de les pedres, que havia de buscar, posar al forn, limpiar i donar-los-hi forma. També em va confirmar que els Navajos encara continuaven vivint a la zona, la majoria en caravanes que anàvem movent de lloc en funció de l'època de l'any. És increíble pensar que pugui haver gent vivint en una zona tant àrida i seca com aquesta, la veritat. Aquí us deixo algunes fotos perquè us en feu una idea.



Després de fer nit a un hotel dirigit per indis, vam posar camí al Grand Canyon, que quedava a unes 3 hores d'on estàvem. Les expectatives eren molt grans, ja que el Grand Canyon es considera una de les 7 maravilles del món, i la veritat és que el lloc no va decepcionar. El parc és molt bonic i enorme, però el que més impressiona és veure el canyó. La sensació que tens quan aparques el cotxe i et dirigeixes cap al canyó es indescriptible. El parc està situat dalt una muntanya i quan arribes al canyó de cop la muntaya s'acaba i, en lloc seu, hi ha un forat increible, de kilómetres de profunditat i per on passa el riu Colorado. És difícil d'entendre com pot ser que una muntanya tant gran s'hagi arribat a erosionar fins al punt de crear aquest super forat, de diverses profunditats i colors. Ens vam quedar explorant el canyó fins la posta de sol, que vista des d'allí ens va deixar meravellats, la veritat- No vaig parar de fer fotos a banda y banda, encara que cap d'elles reflexa la inmensitat del Grand Canyon. Aquí us les deixo.



Després de gaudir d'aquestes dues meravelles de la naturalesa, la pròxima parada ens portarà a Los Angeles i Hollywood, així que esteu atents per a propers comentaris sobre la ciutat del cine i les estrelles.

Las Vegas

I continuant amb el road trip, ara toca Las Vegas. Vam ser allí un parell de dies i la veritat és que la ciutat és impressionant, molt semblant al que m'esperava i podem veure a les pel.lícules.

La primera decisió important va arribar a l'hora d'escollir hotel. Las Vegas està ple d'hotels de tot tipus, cadascún més raro i impressionant que l'anterior. N'hi ha un que està ple de canals com si fos Venècia, un altre que és una piràmide d'Egipte, un que té un model de la Torre Eiffel a l'entrada o un que té un barco pirata a la porta, entre molts altres. Com podeu veure la decisió era difícil, així que al final vam optar per un clàssic i vam passar les dos nits a Las Vegas al Trump International Hotel, un hotel de 5 estrelles de recent construcció, on ens aparcàven el cotxe i ens obrien la porta cada cop que entràvem. Vam estar a la planta 55, des d'on hi havia unes vistes espectaculars a la ciutat, sobretot de nit quan tot s'il.luminava. Imagineu-vos si era luxòs l'hotel, que fins i tot tenia una tele incorporada a l'espill del lavabo per si volies veure la tele mentre et rentaves les dents, jaja. Una passada, la veritat!!!!

Las Vegas no és una ciutat per fer turisme, no té museus ni llocs d'interès per visitar. Així que l'únic que pots fer allí és sortir de festa, viciar-te als casinos, anar de concerts i espectacles gratuits que fan pel carrer, i conèixer gent d'allò més variopinta. Tot això, per supost, es fa de nit. De dia, la ciutat està tranquil.la i no pots veure gaire gent pel carrer, o bé perquè fa massa calor o bé perquè tothom està dormint la farra del dia anterior. Ja us podeu imaginar perquè vam decidir no sortir de l'hotel fins les 7 de la tarde, a més tenint jacuzzi a l'habitació... Quan es pon el sol la cosa canvia i passa de ser una ciutat normaleta a convertir-se en la ciutat de l'oci per excel.lència. Tots els casinos i hotels s'il.luminen, la gent surt a voltar, els restaurants s'omplen i tothom surt al càrrer a gaudir dels espectacles més imversemblants, com un hotel que té un volcà que surt en erupció cada cert temps o un altre on hi ha una lluita entre sirenes i pirates.

La veritat és que, tot i que al final no vaig guanyar res a cap dels casinos (tampoc es que em jugués el gran dineral), l'experiència va valer la pena. Vaig poder disfrutar d'una de les ciutats més frikis i inversemblants del món i, fins i tot, vaig fer un parell d'amics. Dos xics de Los Angeles que havien decidit conduir a Las Vegas per celebrar que feien 21 anys i que ja podien veure alcohol de manera legal. Dos dies de locos!!!

Napa Valley

Fa dos dies i continuant amb el road trip a l'americana, vam estar per una zona situada a 1 horeta de San Francisco que es diu Napa Valley. Es una zona bastant menuda, famosa per les vinyes i les bodegues on es cultiva una gran varietat de vi californià. Quan vam arribar, vam decidir passar pel centre d'informació turística, on una dona molt agradable ens va donar un mapa i ens va recomanar les millors bodegues on podiem anar a catar vins.

La nostra primera parada va ser la bodega Roberto Moldavi, una de les més grans que vam visitar. La masia on estava la bodega era enorme i els jardins amb tauletes i banquets una passada. Tots els voltants de la casa i els jardins eren vinyes i més vinyes. Vaya fortuna que tenen per n'estes terres!!!!!!!!!!!! Quan vam entrar a la sala de tasts, hi havia un negret molt simpàtic que ens va recomanar quins eren els millor vins que feien, i que valia la pena provar. A mi no m'agrada massa el vi, així que vam decidir pagar 20 dólars entre tots i ens van donar a provar quatre varietats de vins diferents. Jo en un glopet de cada ja en vaig tindre més que suficient, la veritat. Els dos vins negres eren massa forts i tenien mig gust de vinagre. Els blancs eren més dolcets i afruitats, així que sentaven millor. Per un moment, semblava que estessim en una peli o en la sèrie esta que fan ara per la 1, me penso que se diu Gran Reserva.

Quan vam acabar de tastar els vins d'esta bodega, vam continuar la ruta i vam fer cap a una bodega que es deia Peju. La masia era igual d'impresionant que l'altra, l'únic que esta tenia el jardí ple de fonts i estàtues molt gracioses. Quan vam entrar, una xica ens va donar la benvinguda i ens va apuntar a una llista per passar a fer la cata de vins. En 10 minuts i després de demanar-nos el DNI per verificar que erem majors de 21 anys, vam passar a la zona de tast en un grupet d'unes 7 persones. Allí hi havia un senyor bastant graciós que anava introduint cadascun dels vins que provàvem. Jo calculo que en vam tastar uns 7 de diferents. El més curiós era que per cada vi el senyor tenia una història, i fins i tot va arribar a cantar un rap i fer una poesia. Preu final de tot l'espectacle: 10 dólars.



Després de la segona bodega, vam decidir parar a dinar i en acabar vam continuar la nostra ruta peculiar cap a una nova bodega, Honig. Sens dubte aquesta va ser la millor de les tres. Era un bodega molt més petita que les altres i tenia un aire super familiar. Quan vam arribar, dos xics joves super agradables ens van donar la benvinguda i ens van oferir catar alguns dels seus vins. Com no hi havia ningú, van estar tot el rato per natros. Ens vam sentar tots a una de les tauletes del jardí, rodejats de vinyes per totes bandes, i ens van oferir varios vins mentre parlàvem. Vam tindre una conversa super agradable i d'allò més variada, sobre vins, cervesa, festes, cultures diferents, ... Fins i tot ens van donar consells per quan anem a Washington i ens van passar els seus emails per si necessitem alguna cosa. En la tonteria, vam estar allí gairebé 2 hores!!!! Una experiència única i irrepetible, la veritat. I per a colmo, ens van donar a provar uns 8 vins diferents i només ens van fer pagar 10 dólars!

Això d'anar de cata de vins és super entretingut, encara que has d'anar en cuidado perquè sinó al final del dia pots acabar ben perjudicat. Sort que a mi els vins no em van, perqué sinó... jaja.

El nostre viatje continua per Las Vegas, on estem ara mateix, així que en la pròxima entrada us contaré cosetes sobre la ciutat del pecat.

San Francisco

Després d'un any currant com una loca, ja era hora que arribessin les vacances!!!!!!! I la primera parada d'aquest mes de locos ha estat San Francisco, en la costa oest del país. Fa ja 5 dies que estem per aquí i l'experiència està sent inolvidable. Fins i tot em començo a plantejar el buscar-me alguna cosa i quedar-me a viure per aquí...

Però millor comencem pel principi. El primer dia no vam fer gaire cosa, la veritat, perquè ens vam passar gairebé tot el dia de viatge. El vol va arribar a Los Angeles perquè ens sortia millor de preu, i d'allí vam llogar un cotxe i vam posar rumbo a San Francisco, ja que haviem quedat en una xica americana que se'ns uniria a l'aventura durant el cap de setmana. Lo millor del viatge de gairebé 7 hores va ser, sens dubte, el lloc on vam parar a menjar. Era un xiringito típic de platja però a l'americana, és a dir, 3 o 4 vegades més gran que un xiringuito espanyol. El menjar no era res de l'altre món, però desde la terrasseta on estàvem podiem veure l'oceà Pacífic i a tots els surferos, tot molt rotllo Vigilantes de la Playa!! I la platja que teniem en frente era Malibú Beach!

Divendres, dissabte i dumenge vam estar voltant per la ciutat, on hi ha una Scenic Drive (ruta panoràmica) senyalitzada de 49 milles que pots fer en cotxe i sense cap problema. Així que vam establir el punt de sortida al Golden Gate Bridge i d'allí vam anar fent. El pont, per cert, és espectacular i, si el creues, tens unes vistes inmillorables de l'skyline de San Francisco. No vam poder evitar cantar la cançó de Padres Forzosos mentre creuàvem cap a l'altra banda, of course. Durant el cap de setmana també vam aprofitar per veure Chinatown, el barri italià, el barri mexicà, el districte financer on hi ha tots els rascacels i la zona del port, on vam decidir agafar un catamaran que ens va portar per la bahía, per baix del Golden Gate Bridge i pels voltants d'Alcatraz. El viatge en catamaran va estar molt bé, encara que ens vam pelar de fred!! Tant que al final vaig acabar comprant-me una d'estes sudaderes per a turistes que posa San Francisco en lletres ben grans al davant. Durant la volta en barco, vam conèixer a 3 guatemaltecos, un dels quals vivia a San Francisco, i vam acabar anant a sopar amb ells. La cosa al final ens va sortir bé i tot perquè d'un compte de 240 dólars, només vam haver-ne de pagar 40!! Els altres 200 els van acabar pagant ells. Dissabte mentre estàvem al mirador de Twin Peaks, d'on es veu tota la ciutat, vam conèixer uns xics de Vic qu eestàvem de viatge i que ens van donar alguns consells per quan anessim a Las Vegas.

Demà ja marxem de la ciutat i, en resum, puc dir que San Francisco és la ciutat més europea dels EUA, al menys de moment. El clima és super agradable (fa calor durant el dia i fresqueta a la nit), la gent és molt més oberta que a Illinois i és més fàcil poder parlar amb algú i fer amistat. També ara entenc perquè es considera la segona ciutat més empinada del món, i és que està construida damunt de colines. Si vas conduint pel centre, hi ha carrers on comences a pujar costa i no pots veure el que hi ha a l'altre costat fins que no arribes dalt de tot!!! Sembla com si anessis per una muntanya russa!

Conlusió: Si teniu pensat venir de viatge als EUA, no dubteu en passar-vos per San Francisco. Us encantarà!!! Per cert, avui em anat a una zona que queda a 1 hora de la ciutat i que es diu Napa Valley. Està rodejada de vinyes i bodegues, així que ens em passat el dia anant de bodega en bodega i fent cata de vins californians. Però això ja us ho explicaré més en detall la pròxima vegada.

Besitos!!

S'ha acabat

Ahir, després de mesos de treball, va ser l'últim dia de cole. En principi, ens haviem de passar tot el dia fora jugant a jocs, però al final va acabar plovent, així que els jocs es van anul.lar.

Pel matí, els vaig donar cartulines i colors, i els vaig dir que escriguessin una postal de gràcies per algú del cole. Vaig rebre moltes postals, totes super xules. Una xiqueta em va escriure que havia sigut un any increible i que era la millor profe de totes, una altra em va dir que em trobaria molt a faltar i que a veure si ens vèiem a l'estiu, i fins i tot un dels xiquets més tremendos em va donar les gràcies per haver-li ensenyat a ser respetuós i haver-me preocupat per ell. La veritat és que casi ploro quan les vaig llegir, però al final vaig aguantar.

Després a les 10 vam anar totes les classes de quart a jugar "crabball" al gimnàs. Un joc que consisteix en caminar com si fossis un cranc i fer gols a l'altre equip, bàsicament. La veritat és que vam xalar molt i vaig fer 2 gols i tot!!!!!!!!!!!! Això si, avui les mans em fan un mal de tant apoiar-les al terra, jaja. Quan vam tornar a classe vam estar limpiant una miqueta, per deixar-ho tot ordenat i, a l'hora de dinar, vaig invitar tots els xiquets a portar-se el dinar a classe i vam menjar tots junts. Alguns van portar suc, i patates, i xuxes, i galetes, etc. Així que vam fer una espècie de festa de despedida.

Per la tarde vam acabar fent dos equips i jugant al penjat, fent servir frases en comptes de paraules. I sense gairebé donar-nos compte se'ns va fer hora de recollir i prepara-nos per marxar. Gairebé tots els críos s'abraçàven a mi i em deien que els feia pena marxar, i que em trobarien molt a faltar. Però jo allí aguantant les llàgrimes. Fins que de cop em vaig girar i vaig veure la para (una auxiliar que m'ha estat ajudant tot l'any) plorant. Llavors va ser quan ja no vaig aguantar més i em van caure 4 llàgrimetes.

La veritat es que feia molta pena veure com els xiquets marxàven i, sobretot, el fet de pensar que ja no els tornaria a veure mai més. Ha estat un any increíble, on he aprés moltes coses i on he compartit molt en estos 12 xiquets i 7 xiquetes. Potser no han estat els millors estudiants del món en quant a nivell, però si que han sigut els millors per mi.

I mira si els trobo a faltar, que avui he ensomiat en ells!!!!!!!!! Molt fort.

PS: Demà marxo ja cap a Los Angeles (L.A.)!! Així que la meva pròxima entrada serà desde l'altra punta del país.

Proud to be an American day

 

Aquí el cole s'està a punt d'acabar i ara la gent es dedica a fer festetes per celebrar xorrades. Una de les festes que fan al cole és el "Proud to be an American" day o dia de l'orgull americà. I es suposa que el fan per celebrar l'orgullosos que es senten de ser del millor pais del món, un pais on la gent mor per apuntar-se a l'exèrcit i protegir els seus, bla bla bla.

Bueno, divendres passat va ser aquest dia, així que no es va fer classe normal en tot el dia. De bon matí, havies de triar un parell de jocs a l'aire lliure i apuntar la teva classe perquè hi jugués. Jo al final vaig optar per la típica carrera de sacs i per un joc de bàsquet. Després de fer els anuncis del matí vaig treure els xiquets al pati i vam estar gairebé dues hores jugant. En lo sol que caia, al final pobrets ja no volien ni seguir jugant, així que vam acabar tots tirats a la gespa descansant. Ja posaré algunes fotos perquè tinc un dels xiquets en un braç trencat i com no va poder jugar a res el vaig fer fotògraf oficial, i ell tot content va agafar la càmera i se va dedicar a fer milions de fotos!!

Cap allà les 11 del matí i després d'haver dinat (este dia vam dinar a les 10.30!!!!), totes les classes de quart marxaven al Dundee Crown High School, un dels instituts del districte, a veure un concert de música de la banda i l'orquestra. Després d'un viatge de només 15 minutets en autobús, sí, un d'estos autobusos grocs tipo los Simpson, vam arribar a l'institut i vam entrar a l'auditori. Un cop allí la banda va tocar una cançó i després van començar a presentar els diferents instruments als xiquets i el so que feien. Feia molta gràcia veure l'emocionats que estaven i les cares que feien quan veien els instruments. Com més gran era l'instrument que ensenyàven, més fort i llarg era l'ooooooooooooooohh que feien els críos. Després d'una horeta bastant interessant i entretinguda, la veritat, vam tornar cap als autobuses i vuelta al cole.

Un cop allí ens vam haver d'afanyar perquè a les 12.30 sortiem en processó. Una altra de les xorrades del dia americà. Tot el cole es va posar preparat per desfilar. Tothom portava gorres, o banderets, o estrelles amb els colors d'Amèrica (incluida jo, quin remei!). Els xiquets de quart es van posar al capdavant del desfile i, tots amb la flauta, van començar a toca una cançó. Al principi sonava prou bé, però ja us podeu imaginar com va acabar sonant al cap de 5 minuts quan ja vam començar a caminar. Mare meva quin mal de cap!!!!!!!!! El desfile el vam fer pels voltants del barri on està el cole i no va durar més de 10 minuts. Ahh!!!! i el millor de tot i perquè veieu l'exagerats que són els americans, liderant la processó i per assegurar la seguretat dels estudiants, no hi havia un o dos cotxes de policia, sinó que anàven dos cotxes de policia, una ambulància i un camió de bombers!!!!!!!!!!! Sense paraules.

I després de tot això, el dia va acabar en tot el cole al pati, assegut al voltant de la bandera americana i cantant cançonetes rollo que guai és ser americà, els Estats Units són els millors, etc. I, como no, tots van acabar cantant l'himne en la mà al cor. La veritat és que jo no s'havia on mirar, jaja, fins que una xiqueta es posa al meu costat i me diu: "maestra, usted no canta?", i jo: "es que no me lo sé", i la xiqueta: "noooooooooo???????", i se'n va anar mirant-me en una cara de flipada!! jaja.

Springfield amb 95 ºF

S'aproxima el final de curs i cada vegada queden menys caps de setmana lliures per veure coses i viatjar una mica, així que aquest cap de setmana una de les meves companyes de pis i jo vam decidir fer festa dilluns i marxar cap a Springfield, la capital de l'estat d'Illinois i a unes 3 hores amb cotxe.

Vam marxar dissabte de matí i vam decidir programa a Isabel (el GPS) perquè ens portés per carreteres secundàries. Durant el viatge, el paissatge va anar canviant a mesura que ens allunyàvem de Chicago i els suburbis. Poc a poc les cases, centres comercials i urbanitzacions es van anar transformant en camps de panís, granges immenses i planes interminables. Gran part del viatge en cotxe era per una carretera llarga que semblava que no s'acabava mai, i cada vegada que pujàvem una costeta veiem una il.lusió òptica d'una espècie de xarco en plan oàsis. Ara ja entenc als que van al desert i no fan res més que veure aigua per totes bandes. Mare meua pobrets!!

Quan ja portàvem unes 3 horetes de camí vam decidir mirar si Isabel coneixia algún restaurant típic americà on poder parar a dinar. Vam triar una de les opcions que ens va fer gràcia i no quedava gaire lluny, però quan vam arribar al destí no hi havia res i el poble semblava tret d'una pel.lícula de por. Després d'un intent frustat, vam decidir provar sort seleccionant un altre restaurant, però en arribar al lloc res de res. Haviem fet cap a un altre poble fantasma. Tot tancat i sellat, ningú pel carrer,... només faltaven les boles estes de palla que surten a les pelis de l'oeste. Així que veient que ja eren casi les 5 de la tarde, que ens estàvem morint de gana i que casi no ens quedava gasolina vam decidir agarrar la via ràpida i vam acabar al Taco Bell, un restaurant de menjar ràpid estil mexicà que, per cert, no recomano per a res del món, jaja. Però al menys ja se'ns havia passat la gana.

Després de dinar vam seguir fent camí i vam arribar a l'hotel sense problemes cap allà les 6.30 de la tarde. Vam descarregar les maletes del cotxe i vam entrar a recepció. Allí un home indio ens va ajudar a fer el check-in i després ens va dir que per arribar a l'habitació haviem d'agafar el cotxe i entrar per la part de detràs, així que ja ens veus a les dos tornant a agafar les maletes, pujar-les una altra vegada al cotxe i bordejar l'hotel per la part de detràs per arribar a l'habitació. Es veu que era un hotel d'estos que tenen les habitacions per fora en plan mini apartaments, així que vam puguer aparcar davant mateix la porta de l'habitació. L'hotelet no estava mal del tot i no tenia gaires bitxos, només una aranyeta a la que vaig tindre que matar a mitant nit quan vaig anar al lavabo. I fins i tot incloïa l'esmorzar, que bàsicament consistia en tostades, cereals, algo de fruita i café aigualit.

Diumenge ens vam dedicar a veure la ciutat. Vam fer un tomb pels carrers principals i vam veure els edificis guvernamentals de la zona, com el capitol, la casa de l'alcalde o la casa Dana, construida per l'arquitecte Frank Lloyd Wright. També vam aprofitar per veure els llocs més representatitus relacionats amb Lincoln, com la seva casa, el museu, els jardins o la seva tomba. Es veu que Springfield va ser la ciutat adoptiva d'Abraham Lincoln i on el van enterrar junt amb la seva dona i tres dels seus quatre fills. I tot això caminant amunt i avall a 95 ºF!! o el que es el mateix 35 ºC!! I en una humitat del 65%. Buff, casi casi que no es podia ni respirar. Per això no m'extranya gens que no ens trobessim ningú pel carrer. Ja que estàvem per allí, també vam aprofitar per anar a veure el poble de New Salem, una reconstrucció del poble on va viure Lincoln fa més de 150 anys. El poble era com un pessebre vivent, ja que dins de cada casa hi havia gent vestida d'època que t'explicava qui va viure allí i a que es dedicava. També hi havia gent pel carrer tallant llenya, passejant als xiquets o prenent la fresca. La veritat és que va estar molt bé.

A les 7 de la tarde, quan vam acabar de passejar per New Salem, vam decidir tornar cap a l'hotel i posar una mica l'aire condicionat a veure si deixàvem ja de suar, jaja. Així que cap allà les 7.30 ja estàvem a l'hotel, després d'haver passat per una gasolinera a per litros i litros d'aigua ben fresqueta, que ja no s'haviem si beure-nos-la o tirar-nos-la pel damunt.

La millor part va ser quan, una vegada a l'hotel, vaig posar la tele per fer un zàpping i vaig veure que feien Lost (Perdidos). Clarooooooooo, si eren els dos últims capítols de la sèrie!!! Quina sort vaig fer! Així que la nostra idea de descansar i anar a menjar algo es va esfumar en un tres i no res, el meu nou pla havia passat a ser el de quedar-me a l'hotel a esperar que comencés la sèrie (quan vaig arribar estàven fent un documental amb els actors) i veure el final. Que per cert, tampoc em va decepcionar tant com diu la gent, no sé...

Ara són una mica més de les 6 de la tarde i ja fa unes dos horetes que hem arribat a casa. L'únic així diferent que em fet avui ha estat parar a fer un café a un restaurant de l'antiga Ruta 66, un d'etos amb la típica camarera que va amunt i avall amb la cafetera a la mà. Molt curiós!!

I el cap de setmana que ve marxem cap al mont Rushmore, la muntanya esta que te les cares dels 4 presidents esculpides.

Teachers Appreciation Week

Aquesta setmana passada ha estat la Teachers Appreciation Week o, "lo que es lo mismo", la setmana del profe. És una setmana en que es dediquen a donar les gràcies als profes per tota la feina que fan durant l'any, així que durant tota la setmana he estat rebent regalets de la directora i també del districte.

Dilluns em vaig trobar al mail box (la bústia que cada profe te on et deixen notes i informació per als xiquets) una caixeta grisa. El primer que vaig pensar quan la vaig veure és que algú s'havia equivocat de bústia i havia deixat un pintallavis a la meva per error. De totes formes la vaig agarrar i me la vaig emportar a classe, ja que estava al meu correu!!! jaja. Quan la vaig obrir vaig veure que era un pen-drive amb el logotip de l'escola. Va ser llavors quan em va venir al cap que era la setmanana dels profes! Però, em regalarien alguna cosa tots els dies o no?? Només per la coseta esta de la intriga, ha estat la setmana que més vegades he passat a veure si tenia alguna cosa al mail box, jaja.

Dimarts hi havia una bosseta de plàstic plena d'M&M's, la versió americana dels lacasitos de la tota la vida, i una nota grapada. Era una espècie de tiquet que podies fer servir perquè la directora vingués a la teva classe a vigilar els crios durant 20 minuts, mentre tu te dedicaves a descansar. La veritat és que la idea no està gens malament, però al final no l'he fet servir perquè no he trobat cap moment que m'anés bé, jaja. A més a més, ha arribat un punt en què prefereixo està a classe en los críos... en lo que se xala!!!

Dimecres va ser el dia dels xiquets. Durant els anuncis que fan pel matí, la directora va dir que era la setmana del profe i va animar tots els críos a escriure tarjetetes donant les gràcies als profes que vulguessen i donar-los-hi durant tot el dia. Aixó ho va anunciar a les 8.15 del matí i quan eren les 10 ja tenia unes 10 tarjetes de "Ms. Bel you are the best teacher ever". A les 2.45 quan se va acabar el cole tenia 16 tarjetetes. Si és que així no m'extranya que m'encante estar en los meus xiquets. Són tots super monos!!!!

Dijous el districte va decidir invitar a dinar tots els profes, així que va demanar un munt de pizzes per tots els coles. Jo i l'altra profe espanyola que està al meu cole som les últimes en dinar, i quan vam anar a la sala de profes per menjar encara hi havia 4 pizzes sense estrenar i 2 que estaven a mitjes!!! Estos americans són uns exagerats i van demanar pizzes per a tres dies.

Divendres va ser el millor regal de tots, ja que la directora se va estirar i va fer vindre a dos massatgistes, que ens van fer un massatge als profes que voliem durant 15 minuts. Va estar genial!! Les massatgistes van portar una d'estes cadires on t'assentes, poses la cara dins una espècie de donut i te fan un massatges als hombros i l'esquena. Quan van acabar, estava super relaxada!! Encara que he de dir que 15 minuts se'm van fer super curts i que vaig sortir d'allí en ganes de més, jaja.

La setmana que ve torna a ser una setmana normal, així que s'han acabat els regalets i les sorpreses. Ara que em començava a acostumar...

Chicago Cubs

El diumenge passat vaig anar en uns amics a veure un partir dels Chicago Cubs, un dels dos equips més importants de beisbol de Chicago. Fa tan sols una setmana que ha començat la temporada de beisbol, així que vam pensar que seria un bon moment per anar abans que les entrades es posin més cares. Lo partit començava a la 1.20 de la tarde, així que vam marxar de casa a les 11 més o menys per tenir temps de trobar el camp i aparcar el cotxe. Quan vam arribar a la zona hi havia un munt de gent pel carrer en cartells de "pàrquing aquí". Primer vam pensar en trobar un pàrquing de veritat, perqué això d'aparcar detràs d'un callejón no ens semblava massa de fiar. Però al arribar prop del camp ens vam adonar que els únics pàrquins que hi havia eren callejons, així que vam decidir entrar a un. Un senyor ens va guiar hasta el puesto on podiem deixar el cotxe i ens va dir que s'havia de quedar les claus per moure el cotxe en cas que algú vulgués entrar o sortir. Al final hi vam deixar les claus sense saber si al tornar el cotxe seguiria allí o no, jaja.

Els voltants de l'estadi estaven plens de gent amb la camiseta blava dels Cubs. Molts portaven gorres, banderes, bufandes, mantes, ... Dins estava tot també ple de gent, teles i cartells de jugadors, la majoria penjats del sostre. En entrar a l'estadi ens vam adonar que faria més fred del que ens pensavem, ja que fora feia sol i vent, però dins sense el sol només feia vent, i un vent super gelat. Damunt els nostres assientos estaven a una zona sense sol, així que durant el partit ens va tocar passar una mica de fred. Dels 5 que anavem, la que sabia més de beisbol era jo, així que ja us podeu imaginar quina idea debien tenir els altres perquè jo l'únic que se de beisbol és el que vaig llegir a la Wikipedia dos dies abans d'anar al partit, que per cert està super liat, i sinó comprove-ho vatros mateixos, jaja.

Després d'una hora de partit vaig començar a entendre la cosa, que al final no te més secret que batejar la pilota i aconseguir correr les 4 bases sense que t'eliminen. Es fan 9 canvis de camp, és a dir, 9 vegades bateja un equip i 9 un alre. Al final de les 9 parts, l'equip que hagi aconseguit correr les bases més vegades guanya. Lo pitjor del beisbol és que no es pot empatar mai, així que com els dos equips van arribar al novè temps en 3 punts van tenir que jugar-ne un parell més, fins que al final van desempaar i els Cubs van acabar perdent. El partit va durar 3 hores!!!!!!!!!!!

Una de les coses més curioses va ser l'afició. Aquí tothom viu el besibol en molta intensitat i el camp estava ple del tot, i això que era bastant gran, eh?? Durant tot el game no van parar de passar venedors ambulants, que si cerveses, coca-coles, cacauets, frankfurts, ... Si fins i tot passava un fotografo, que si volies et feia una foto i te la venia "por el módico precio de 15 dólares". Si claro!!!!!!!!!! Per este preu ja mos vam fer natros les fotos, jaja.

Tornado and Lock down drill

Aquesta setmana ha estat una setmana de simulacres. Dilluns estava a classe i de cop va començar a sonar una alarma super rara. Era com un piiiiip-piiip super fort. Primer em vaig quedar com bloquejada sense saber ben bé que passava o que havia de fer. Tots els xiquets se'm van quedar mirant com preguntant: "que fem??", així que en uns segongs em va tocar reaccionar. El problema era que es fan simulacres per tantes coses que no sabia a quin exactament corresponia l'alarma, jaja. Al final vaig optar per l'opció més senzilla, és a dir, asomar-me al passadís a veure que feia la profe d'enfrente i copiar-la. Vaig veure que ella estava posant als xiquets en fila, així que jo vaig fer el mateix. Després els va treure al passadís, així que jo detràs. De cop em vaig inspirar i vaig arribar a la conclusió que debia ser un simulacre de tornado, així que vaig posar a tots els críos sentats al pasillo de cara a la paret, en les cames creuades i el cap baixat. Tot el cole es va quedar en silenci, en tots els xiquets al passillo en esta posició tan rara. Mentre esperàvem a que diguessin que s'havia acabat el simulacre vaig mirar cap als críos i llavors me'n vaig donar compte que havia començat el bon temps, perquè a la meitat dels críos se'ls veia mig cul o tota la roba interior, jaja.

Avui em fet el segon simulacre de la setmana, aquesta vegada ha estat un "LOCK DOWN DRILL", que se sol fer quan hi ha algún perill pels voltants de l'escola, com un robatori, algún xungo al que persegueix la poli o alguna cosa així. T'enteres de que hi ha un simulacre perquè de cop diuen per megafonia "profes i personal, simulacre de tancada". I llavors has de fer que els críos s'asenten al terra contra la paret on hi ha la porta d'entrada a classe, en les llums apagades i tots ben calladets. Així si a algú se li passa pel cap entrar al cole en una pistola, se pensen que no hi ha ningú a classe. Que jo me pregunto, i que passa si el dolent està pel carrer i s'asoma a alguna de les finestres??? Però bueno, coses americanes. Ens em estat tots callats mirant-mos les cares durant uns 10 minuts, fins que han dit per megafonia que tot estava bé i podiem tornar a treballar. Clarooooooooo, com si fos tan fàcil que després d'aixó 19 xiquets de 9 anys se tornen a concentrar com si res. Hem tingut que estar com uns altres 10 minuts parlant sobre els simulacres i perquè es fan fins que s'han quedat tranquils.

I així ha passat un altre dia i ja em arribat a dijous... Que vagi bé el que queda de setmana!!!

Besitos

I ja en van 26...

Avui faig 26 anys i és la primera vegada que els celebro als Estats Units. Quan m'he despertat, el prmer que he vist ha estat un missatget del papa per felicitar-me (sempre és el primer, jaja) i després dos postals i un regalet de les compis de pis!! I el millor de tot és que una de les postals et canta el "cumpleaños feliz" en gatuno, és a dir, fent miau, miau, miau. Boníssim!!!!!!!!!!!

Al cole els xiquets estaven més emocionats que jo, i quan m'han vist pel passillo abans d'entrar a classe em miraven i feien cara d'estar super contents, com si els hagués tocat la loteria o haguessin vist a Papa Noel. Quan han entrat tots m'anaven felicitant un per un. M'han regalat un globo de cumpleanys, un conillet de pasqua i una postal. També m'han escrit a la pissarra "Happy Birthday to the Best Teacher!!!" i després m'han cantat el cumpleanyos feliç però en versió mexicana. Es veu que allí cantent una altra cançó. I una xiqueta hasta m'ha tocat la cançó en la flauta i m'ha dit que havia estat practicant a casa!! Flipant!! Si és que són tan monos. Jo els he portat "cupcakes", que són com a magdalenes de tota la vida però amb una espècie de crema per damunt i algun adorno. Aquí es veu que quan fas el cumple és típic porta això en comptes de la bossa de xuxes de tota la vida. També els he portat una mica de suc i un xiquet ha portat patates, així que em estat fent una mini festa durant els últims 15 minuts de classe. Quan els xiquets han marxat i abans que tingués temps de posar-me a fer res ha trucat la mama, que crec que estava esperant davant el telèfon a que es fessin les 9 de la nit per poder parlar en mi, jaja.

Els profes també m'anaven felicitant i, fins i tot, a l'hora de dinar m'han cantat el "Happy birthday to you". Quina vergonya!! jaja. Després del cole em anat a fer un gelat per celebrar-ho (la festa ja la vaig fer divendres) i uns altres profes espanyols m'han regalat la tercera peli d'Indiana Jones. És que els vaig dir un dia que no havia vist res d'Indiana Jones i em van dir que això no podia ser, així que m'han regalat la tercera que diuen que és la millor de totes, jaja. Hauré de començar a vore-les!

I ara estic aquí a casa contestant a totes les felicitacions que he rebut pel facebook. Gràcies a totes i totes per pensar en mi!!! Aquí us deixo unes fotos dels regalets que m'han fet. Tots typical American.

And the Oscar goes to...

Fa un parell de setmanes es va celebrar la gala dels Oscars. Aquí als Estats Units són un gran esdeveniment, i tothom te la costum de fer una festa de gala i reunir-se a casa d'algú per seguir-la. I quan dic festa de gala vull dir de gala, literalment. La gent acudeix vestida com si anés de boda i en totes les joies al damunt. I tant d'emperifollament per anar a casa d'algú i sentar-se al sofà a vore com donen els premis!! Massa americanada per a mi, la veritat.

Tot i així i per seguir una mica la tradició, jo i les meves companyes de pis vam decidir fer una petita festeta a casa amb els altres profes espanyols que hi ha per aquí per veure els Oscars, que podriem seguir per primer cop a una hora raonable (aquí van començar a les 7 de la tarde) i no a les tantes de la matinada com a Espanya. Vam fer un truita en patata, unes olivetes, alguns cacahuets i pa en tomata, i la gent també va portar alguna cosa per picar. Per fer la cosa més entretinguda vam proposar que la gent vingués disfressada d'alguna pel.lícula, i al final vam tenir a una disfressada d'Uma Thurman, un altre vestit de Jack Sparrow i una tercera d'Àgora, o al menys això és el que deia ella, jaja. També vam fer una porra i cadascú va votar pels seus possibles guanyadors per cadascuna de les categories. Al final va guanyar una de les parelles (els dos van empatar) i es van emportar una banda casera tipo les de Miss. Aaahh!!! I per no perdre la tradició de les festes temàtiques, també vam decorar la casa en estrelles penjant del sostre i càmeres de vídeo pegades per les parets que, per cert, encara conservem. Encara que diem que serveixen per decorar, la veritat es que ens fa mandra treure-les.

La nit va estar bastant bé i el millor de tot va ser el cotilleo, sens dubte. Vam comentar cadascún dels vestits desl famosos i vam repassar a tots els que passejavem per l'afombra roja de dalt a baix. Ademés, també vam aprofitar per posar-nos una mica al dia. A alguns dels que van venir feia ja uns dies que no els veia!!!!

Taxes

Fa unes dues setmanes que ha començat el període per calcular les "taxes" de l'any 2009 o per fer, com ho coneixem nosaltres, la declaració de la renta.

Des que vaig arribar als EUA que guardo tots els tiquets de compra. Es veu que en aquest país et desgrava gairebé tot, desde roba i calçat fins a ordinadors, mòbil o Internet, sempre i quant ho puguis declarar com una despesa relacionada amb la feina. La veritat és que no feia falta guardar tots els tiquets, ja que quan vaig trucar al gestor per demanar hora em va dir que només li havia de dur el passaport i una nòmina, així que tot l'esforç que havia fet durant tots aquests mesos per no perdre els tiquets de compra no ha servit per res. Tooot a la basura!!!!!! L'oficina on vam anar a fer la declaració semblava més aviat un puticlub que una oficina seria. Estava en un barri a les afores de Chicago i tenia un cartell lluminós a l'entrada al que li faltaven unes quantes llums. Si no fos perquè ens el van recomanar, no hagués anata allí en la vida. A la recepció, mig fosca i en les parets brutes, només hi havia un mostrador i un home mexicà (el recepcionista) que no semblava enterar-se de gaire, la veritat. Al poc, va sortir la xica que ens faria la declaració i em va fer passar dins. L'oficina es dividia en 4 o 5 taules separades per biombos cutres. Vaig sentar-me en una de les taules i la xica em va demanar que li començés a dir totes les despeses que havia tingut des que havia arribat aquí, i també les que havia tingut a Espanya durant tot el procés de selecció. Jo claro li anava dient sobre la marxa i una mica a ull i tirant cap amunt. En ningún moment me va demanar cap tiquet o justificant dels gastos, així que...

Després d'uns 20 minuts emplenant formularis em va dir que la cosa m'havia sortit positiva. Al final em tornaran casi 2,000 dólars!!!!!!!!!!!!!!!! Em va donar els dos sobres que havia de portar a correus i enviar, i una factura de 80 dólars, que es convertien en 85 si decidies pagar en tarjeta!!

L'experiència va ser digna de viure, la veritat. I ja que estavem a Chicago vam aprofitar per fer una volta pel barri i vam trobar una botiga super fashion on tot estava d'oferta. Al final vaig sortir d'allí en unes ulleres de sol rodones, rosa i gegants de només 11 dólars!!!!!!!!! Ara vaig al cole "divina de la muerte", jaja.

Chicago Blackhawks

Ahir a la tarda vaig anar amb uns quants profes espanyols a veure els Chicago Blakhawks, l'equip de hockey sobre gel de Chicago, que jugava contra el Phoenix. La veritat és que no tinc massa idea de hockey, per no dir gens, però em feia il.lusió anar a veure un partit i viure l'ambient de primera mà.

Quan vam arribar a l'estadi feia un fred que pelava, i el primer dubte que teniem era com s'ho farien per convertir una pista de bàsquet amb una pista de gel. S'ha de tenir en compte que els Blackhawks juguen al mateig estadi on juguen els Chicago Bulls de bàsquet. I no tan sols al mateix estadi, sinó a la mateixa pista!!!! Jo no sé com s'ho fan, però ahir quan vam entrar ningú no hagués dit que allò era una pista de l'NBA. Aquí el hockey és un esport molt seguit i l'estadi estava ple. No cabia ni una ànima!! Increíble. L'ambient era una passada. No paraven de posar música pels altaveus i càntics que tots els seguidors seguien al peu de la lletra. Era molt curiós veure a molts vestits amb tratje i corbata (segur que sortien de treballar), i la camiseta dels Hawks damunt. Ah!!! i no faltaven els gost enormes plens de cervessa. Durant el partit, estavem molt a prop d'una barra i, cada cop que feien una pausa (unes 4 o 5 durant els 20 minuts que durava cada part), molts aprofitaven per anar a buscar una birra. Abans de començar la tercera part, ja hi havia molts seguidors que no podien ni trovar el seu lloc. Mare meva, com beuen!!!!!

Una de les coses que més em va impactar, va ser la passió amb la que els americans senten el seu país. Abans de començar el partit va sortir un senyor, que debia ser famós, a cantar l'himne. Tothom es va posar de peu amb la mà al cor i va començar a cantar l'himne "a pleno pulmón". Mentre estava allí de peu, mirant a banda i banda, podia sentir l'estadi bibrar als meus peus. ns minuts més cantant i m'allisto a l'exèrcit, jajaja!!!! Des´prés d'això entenc aquest fanatisme pro-america, i és que no m'estranaya gens, sobretot tenint en compte que tota aquesta gent porta desde els 4 o 5 anys adorant l'himne i jurant la bandera tots els matins.

Un altre dels dubtes que voliem resoldre era el de les animadores. Tots sabem que al bàsquet hi ha animadores que surten a entretenir la gent a la mitja part, però, i al hockey???? Pues... més o menys. A les pauses sortien tres xiques vestides d'animadores que, en comptes de pompons, portaven una pala per treure el gel, i es dedicaven a patinar per la pista fent veure que treien el gel i la limpiaven abans que sortissin els jugadors. Encara que detràs d'elles, sortien 3 o 4 xics que eren els que de veritat limpiaven, claro.

També voliem saber si els espectadors eren tan cafres com sortia per la tele i si els jugadors es pegaven tantes hòsties. Els espectadors estan fatal. Una de les coses que més em va cridar l'atenció era com esperaven tots que els enfoqués la càmera i sortissin per la pantalla del marcador durant les pauses. Sens dubte el més autèntic, un home que es va posar a ballar una polca al mig d'un dels pasillos de les grades. Mare mevaaaaa!!!!!!!!!!!! I els jugadors si que es peguen de fort, si. Feia mal i tot sentir el soroll dels cops que es pegaven cada vegada que s'estampaven contra els plàstics dels laterals. Encara que no es van arribar a pegar de fort, com surt per la tele.

El partit en si es va posar emocionant al final. Els dos equips van acabar els tres temps empatas 1-1, així que es va haver de jugar una pròrroga de 5 minuts, després de la qual van acabar ananat als penals. Per desgràcia, van perdre els Blackhawks. I és que es veu que al hockey, no valen els empats.

Molts besets.

ACCESS testing

Sé que fa gairebé un mes que no escric res, però és que no tinc gaire temps la veritat. Aquí ara tothom està mig estressat pels exàmens locals i estatals que han de fer els xiquets en menys de dos mesos. La supervivència i els diners de les escoles per al curs vinent depenen d'aquest exàmens, així que no m'estranya que tothom s'agobie. Si no aproven l'exàmen un nombre determinat d'alumnes, les escoles passen a forma part d'una espècie de llista negra i tenen 5 anys per sortir-ne abans que l'estat prengui mesures. Si durant els dos primers anys no mostren millores i no superen els exàmens, foten al càrrer als especialistes en llengua i mates que hi ha al cole; si continuen igual al tercer any, a qui foten al carrer és al director/a; i si en 5 anys, no hi ha cap millora, tanqune l'escola, foten fora a tothom i la tornen a obrir en un nom nou i en un personal totalment renovat. Fort, eh?? I més tenint en compte que a la meva escola el 75% dels estudiants són hispans i una part important d'aquests exàmens és la de lectura i escriptura en anglès!!! ës per això que l'escola ja fa dos anys que està en la llista negra i la directora està en plan obsesiu per veure que fem a classe per preparar els xiquets per a l'exàmen. No para de convocar reunions, i cursets, i quedades, i debats, ... per parlar sobre el tema, quan la veritat és que ja se sap que els xiquets no passaran l'exàmen, al menys els meus. Com se suposa que han de passar un exàmen de lectura en anglès uns xiquets que a estes altures del curs estàn a un nivell de lectura de principis de 3º grau??? (jo ensenyo 4º grau). I això que han millorat molt, eh?? La majoria estaven a un nivell de 2º grau quan va començar l'escola. I és que aquí el que falla, segons la meva opinió, no són els esforços de la directora o dels profes sinó el programa bilingüe, que se suposa que està pensat per ajudar als xiquets hispans a integrar-se en la cultura americana i en la llengua anglesa, però que el que fa és marginar-los i no permetre que aprenguin a la mateixa velocitat que els xiquets americans. Però bueno... tampoc aniré escampant la meva opinió per tot arreu perquè sinó em quedaria sense feina, jajaja.

La setmana passada els xiquets van fer la primera part d'un exàmen que es diu ACCESS i que serveix per mirar el nivell d'anglès dels alumnes. L'exàmen consisteix en una part d'escritura, on tenen 60 minuts per escriure dos texts curts i una redacció de 5 pàrrafs (flipats!!); una part de comprensió oral, on han d'escoltar a la profe llegir uns textos i han de respondre unes preguntes sobre el que escolten, i on la majoria dels textos parlen de coses relacionades en les matemàtiques i les ciències (no entenc quina relació té això en el nivell d'anglès que puguin tenir els crios); i una tercera part de lectura, on tenen 45 minuts per llegir 10 textos en anglès sobre mates i ciències i contestar unes preguntes. Se suposa que els resultat d'aquest test diran el nivell d'anglès dels estudiants per, així, poder decidir de cara a l'any que ve si segueixen al programa bilingüe o si els poden passar a una classe regular, com diuen aquí a les classes de crios americans. Dilluns toca fer l'última part del test, l'oral, i em tocarà està tot el dia fent tests als crios d'un en un i fent-los preguntes sobre uns dibuixos. Se suposa que en funció de quantes paraules tècniques diguin (relacionades en mates o ciències), sabré el nivell oral d'anglès que tenen!!! I jo em pregunto, en aquest tipus de test el que volen medir de veritat és el nivell d'anglès o el coneixement de mates i ciències que tenen els estudiants??? Perqué molts xiquets tenen un nivell d'anglès super bo, però no tenen n'idea de mates o de ciències... No res, una altra manera d'aconseguir que estos crios continuen marginats dins el programa bilingüe! Per a que desprès diguen que l'educació americana és tant bona...

Ahh!!! I el test serà una merda, però jo ara he de deixar per escrit tot el que vull fr dilluns a classe per a la substituta que tindré. Només espero que no sigui molt inepta, la veritat. Ja us contaré.

Besitos a tots.

Tornada en tormenta

Hola a tots!!!!

Després de les vacacnces de Nadal per casa, ja torno a ser una altra vegada a Chicago i les coses ja van tornant a la normalitat. El viatge de tornada va anar bé, encara que això d'agafar 3 avions en 24 hores és una matada!! Però, extranyament, van arribar els 3 abans del previst!!

La primera setmana de classes després del Winter Break, com li diuen aquí a les vacances de Nadal, per això de que hi ha gent de varies religions i que no tothom celebra el Nadal, ha anat bé. La veritat és que ha passat volant. El dilluns els xiquets estaven super adormits. Va arribar un moment en què estava explicant no sé que de mates, vaig callar, me'ls vaig quedar mirant i vaig comprovar que la 16 dels 18 tenien el cap encara de vacances, jaja. Així que per despertar-los una mica vam tenir que posar-nos a fer alguns estiraments i fer un parell de voltes corrents per la classe. No va servir de massa, però algo va fer, la veritat.

Pel que fa al temps, fa un sol que mata i casi que es pot anar en banyador pel carrer, jaja!! Bueno, al menys això vaig somniar l'altra nit perquè la realitat és ben diferent. Avui és divendres i portem des del dimecres en alerta per tormenta de neu. Fa un parell de dies que no para de nevar, les condicions de la carretera són horribles i se´t congela el nas només d'obrir la porta del carrer. Ja no sé si estem a -15 o -20, però la veritat és que 5 graus amunt o avall ja no fan cap diferència. Ahir mateix em va tocar llevar la neu del cotxe per primera vegada. Pel matí vaig agafar el cotxe per anar al cole i quan vaig sortir del cole a les 3 de la tarde estava tot blanc. Completament cobert de neu!!! Així que ja em veus en una rascleta d'un pam de llargada (un dolar al todo a cien) traent la neu de tots els vidres, els faros, les portes, etc. I tot mentre encara nevava i hi havia un pam de neu al terra que havies de trepitjar si volies arribar al vidre de devant. La veritat és que un espectale digne d'admiració!!

Ah!!! Aquesta setmana he descobert que el fred, a part d'anar bé per al cutis, és també bo per als refredats. Quan vaig arribar a Tortosa per vacances vaig agafar un refredat de cuidado i en dos dies d'estar aquí ja se m'ha passat. S'ha acabat la tos!!! Increïble, no??

Demà ens reunim tots els espanyols de la zona per celebrar reis. Anem en una mica de retràs, però és que com ens va tocar currar el dia de reis ens hem hagut desperar. Fins i tot estem pensant en fer un pessebre vivent, encara que ja verem com acaba la cosa.

De moment això és tot per terres yankis. Seguirem informant i si encara no us ho he dit: FELIÇ ANY!!!!!!!!!!!