.jpg)
S'aproxima el final de curs i cada vegada queden menys caps de setmana lliures per veure coses i viatjar una mica, així que aquest cap de setmana una de les meves companyes de pis i jo vam decidir fer festa dilluns i marxar cap a Springfield, la capital de l'estat d'Illinois i a unes 3 hores amb cotxe.
Vam marxar dissabte de matí i vam decidir programa a Isabel (el GPS) perquè ens portés per carreteres secundàries. Durant el viatge, el paissatge va anar canviant a mesura que ens allunyàvem de Chicago i els suburbis. Poc a poc les cases, centres comercials i urbanitzacions es van anar transformant en camps de panís, granges immenses i planes interminables. Gran part del viatge en cotxe era per una carretera llarga que semblava que no s'acabava mai, i cada vegada que pujàvem una costeta veiem una il.lusió òptica d'una espècie de xarco en plan oàsis. Ara ja entenc als que van al desert i no fan res més que veure aigua per totes bandes. Mare meua pobrets!!
Quan ja portàvem unes 3 horetes de camí vam decidir mirar si Isabel coneixia algún restaurant típic americà on poder parar a dinar. Vam triar una de les opcions que ens va fer gràcia i no quedava gaire lluny, però quan vam arribar al destí no hi havia res i el poble semblava tret d'una pel.lícula de por. Després d'un intent frustat, vam decidir provar sort seleccionant un altre restaurant, però en arribar al lloc res de res. Haviem fet cap a un altre poble fantasma. Tot tancat i sellat, ningú pel carrer,... només faltaven les boles estes de palla que surten a les pelis de l'oeste. Així que veient que ja eren casi les 5 de la tarde, que ens estàvem morint de gana i que casi no ens quedava gasolina vam decidir agarrar la via ràpida i vam acabar al Taco Bell, un restaurant de menjar ràpid estil mexicà que, per cert, no recomano per a res del món, jaja. Però al menys ja se'ns havia passat la gana.
Després de dinar vam seguir fent camí i vam arribar a l'hotel sense problemes cap allà les 6.30 de la tarde. Vam descarregar les maletes del cotxe i vam entrar a recepció. Allí un home indio ens va ajudar a fer el check-in i després ens va dir que per arribar a l'habitació haviem d'agafar el cotxe i entrar per la part de detràs, així que ja ens veus a les dos tornant a agafar les maletes, pujar-les una altra vegada al cotxe i bordejar l'hotel per la part de detràs per arribar a l'habitació. Es veu que era un hotel d'estos que tenen les habitacions per fora en plan mini apartaments, així que vam puguer aparcar davant mateix la porta de l'habitació. L'hotelet no estava mal del tot i no tenia gaires bitxos, només una aranyeta a la que vaig tindre que matar a mitant nit quan vaig anar al lavabo. I fins i tot incloïa l'esmorzar, que bàsicament consistia en tostades, cereals, algo de fruita i café aigualit.
Diumenge ens vam dedicar a veure la ciutat. Vam fer un tomb pels carrers principals i vam veure els edificis guvernamentals de la zona, com el capitol, la casa de l'alcalde o la casa Dana, construida per l'arquitecte Frank Lloyd Wright. També vam aprofitar per veure els llocs més representatitus relacionats amb Lincoln, com la seva casa, el museu, els jardins o la seva tomba. Es veu que Springfield va ser la ciutat adoptiva d'Abraham Lincoln i on el van enterrar junt amb la seva dona i tres dels seus quatre fills. I tot això caminant amunt i avall a 95 ºF!! o el que es el mateix 35 ºC!! I en una humitat del 65%. Buff, casi casi que no es podia ni respirar. Per això no m'extranya gens que no ens trobessim ningú pel carrer. Ja que estàvem per allí, també vam aprofitar per anar a veure el poble de New Salem, una reconstrucció del poble on va viure Lincoln fa més de 150 anys. El poble era com un pessebre vivent, ja que dins de cada casa hi havia gent vestida d'època que t'explicava qui va viure allí i a que es dedicava. També hi havia gent pel carrer tallant llenya, passejant als xiquets o prenent la fresca. La veritat és que va estar molt bé.
A les 7 de la tarde, quan vam acabar de passejar per New Salem, vam decidir tornar cap a l'hotel i posar una mica l'aire condicionat a veure si deixàvem ja de suar, jaja. Així que cap allà les 7.30 ja estàvem a l'hotel, després d'haver passat per una gasolinera a per litros i litros d'aigua ben fresqueta, que ja no s'haviem si beure-nos-la o tirar-nos-la pel damunt.
La millor part va ser quan, una vegada a l'hotel, vaig posar la tele per fer un zàpping i vaig veure que feien Lost (Perdidos). Clarooooooooo, si eren els dos últims capítols de la sèrie!!! Quina sort vaig fer! Així que la nostra idea de descansar i anar a menjar algo es va esfumar en un tres i no res, el meu nou pla havia passat a ser el de quedar-me a l'hotel a esperar que comencés la sèrie (quan vaig arribar estàven fent un documental amb els actors) i veure el final. Que per cert, tampoc em va decepcionar tant com diu la gent, no sé...
Ara són una mica més de les 6 de la tarde i ja fa unes dos horetes que hem arribat a casa. L'únic així diferent que em fet avui ha estat parar a fer un café a un restaurant de l'antiga Ruta 66, un d'etos amb la típica camarera que va amunt i avall amb la cafetera a la mà. Molt curiós!!
I el cap de setmana que ve marxem cap al mont Rushmore, la muntanya esta que te les cares dels 4 presidents esculpides.
