The End

Sento haver tardat tant en escriure i no haver-vos pogut seguir explicant el viatge, pero vaig deixar-me l'ordinador a un taxi a Miami i encara no l'he recuperat, encara que es suposa que esta de cami i que m'ha d'arribar d'aqui no res!!

El viatge ja s'ha acabat i ahir a les 4 de la tarde tornavem a ser a Chicago per agafar les maletes i preparar-mos per la tornada a casa. Aquesta nit m'he quedat a dormir a casa una amiga, que ahir em va preparar una barbacoa i tot per despedir-se!! I aquest mati m'ha deixat el cafe fet perque no em falti de res mentre espero que vingui el taxi a recollir-me. No se'n fiava gaire que aquest mati truques al taxi, aixi que ahir tambe va decidir trucar al taxi per mi i deixar-ho aixi tot preparat per assegurar-se que arribi a l'aeroport i no perdi l'avio.

Aixi que aquest es l'ultim post que escric des dels EUA. L'avio surt de Chicago en direccio a Philadelphia a les 2 de la tarde, i des d'alli agafo el vol a Barcelona, que arriba al desti dema a les 8.30 del mati, si tot va be. El proxim post que escrigui sera desde casa per dir-vos que he arribat be i potser us continuo explicant alguna coseta del viatge i poso algunes fotos per continuar fent-vos enveja, ja veurem, jaja.

Quan torne a ser per Tortosa ja us anire trucant o enviant algun missatget per veure que feu i com quedem per retrovar-nos i tot aixo, que aquest estiu estare de vacances!!

PD: Perdoneu pels accents, pero es que el teclat america no en te!

Monument Valley i Grand Canyon

Fa ja 15 dies que estem de viatge per la costa oest dels EUA i cada dis descobrim coses noves i més increibles que les anteriors. Després de passar 3 dies de relax i festa a Las Vegas, vam marxar cap al Grand Canyon del Colorado que, per cert, no està a l'estat de Colorado sinó al de Nebrasca. Una cosa que encara no he entés gaire bé, la veritat, però que tampoc me trau la son, sobretot després de saber que la Universitat de Miami està a Ohio o que la Universitat de Phoenix està a Los Angeles. Estos americans no tenen massa gràcia posant nom a les coses, no?? jaja.

Bueno, abans d'anar cap al Grand Canyon, vam decidir fer una parada a una zona a mig camí entre Las Vegas i el Canyon que es diu Monument Valley, i que es una espècie de desert amb muntanyes erosionades on viuen els indios Navajos. També és un lloc famós perquè s'ha utilizat com a escenari de diverses pel.lícules de l'oest, sobretot les produides per John Ford. De fet, un dels punts que et trobes mentre recorres la zona es diu John Ford, perquè es veu que era el punt de grabació preferit del director. Quan vam arribar al parc natural ens van donar un mapa amb una ruta escènica que podiem seguir per veure'l millor. Una ruta que, per cert, estava sense esfaltar per conservar la bellesa natural de la zona. El recorregut, de no més de 30 km, va valer molt la pena. Mentre anàvem pel camí de pedres, no es veia res més que kilómetres i kilómetres d'arena (d'un color exageradament rojenc, per cert) i de tant en quant algunes muntanyes erosionades pel pas del temps que tenien formes super curioses. A més a més, feia una calor que no et deixava gairebé ni respirar i una espècie de ventet que et deixava el cabell ple de terra. Mentre recorriem el camí, tenies la sensació que en qualsevol moment et sortirien un munt d'indis amb cavalls i fletxes de detràs d'alguna de les muntanyes. Durant alguns punts de la ruta, hi havia indios amb paradetes on venien collarets, pulseres, arracades,... tots fets a mà per ells mateixos i amb pedres que hi havia per la zona. Una de les xiques que estava en una de les parades, molt simpàtica per cert, em va explicar que li costava entre 4 i 6 hores pulir cadascuna de les pedres, que havia de buscar, posar al forn, limpiar i donar-los-hi forma. També em va confirmar que els Navajos encara continuaven vivint a la zona, la majoria en caravanes que anàvem movent de lloc en funció de l'època de l'any. És increíble pensar que pugui haver gent vivint en una zona tant àrida i seca com aquesta, la veritat. Aquí us deixo algunes fotos perquè us en feu una idea.



Després de fer nit a un hotel dirigit per indis, vam posar camí al Grand Canyon, que quedava a unes 3 hores d'on estàvem. Les expectatives eren molt grans, ja que el Grand Canyon es considera una de les 7 maravilles del món, i la veritat és que el lloc no va decepcionar. El parc és molt bonic i enorme, però el que més impressiona és veure el canyó. La sensació que tens quan aparques el cotxe i et dirigeixes cap al canyó es indescriptible. El parc està situat dalt una muntanya i quan arribes al canyó de cop la muntaya s'acaba i, en lloc seu, hi ha un forat increible, de kilómetres de profunditat i per on passa el riu Colorado. És difícil d'entendre com pot ser que una muntanya tant gran s'hagi arribat a erosionar fins al punt de crear aquest super forat, de diverses profunditats i colors. Ens vam quedar explorant el canyó fins la posta de sol, que vista des d'allí ens va deixar meravellats, la veritat- No vaig parar de fer fotos a banda y banda, encara que cap d'elles reflexa la inmensitat del Grand Canyon. Aquí us les deixo.



Després de gaudir d'aquestes dues meravelles de la naturalesa, la pròxima parada ens portarà a Los Angeles i Hollywood, així que esteu atents per a propers comentaris sobre la ciutat del cine i les estrelles.

Las Vegas

I continuant amb el road trip, ara toca Las Vegas. Vam ser allí un parell de dies i la veritat és que la ciutat és impressionant, molt semblant al que m'esperava i podem veure a les pel.lícules.

La primera decisió important va arribar a l'hora d'escollir hotel. Las Vegas està ple d'hotels de tot tipus, cadascún més raro i impressionant que l'anterior. N'hi ha un que està ple de canals com si fos Venècia, un altre que és una piràmide d'Egipte, un que té un model de la Torre Eiffel a l'entrada o un que té un barco pirata a la porta, entre molts altres. Com podeu veure la decisió era difícil, així que al final vam optar per un clàssic i vam passar les dos nits a Las Vegas al Trump International Hotel, un hotel de 5 estrelles de recent construcció, on ens aparcàven el cotxe i ens obrien la porta cada cop que entràvem. Vam estar a la planta 55, des d'on hi havia unes vistes espectaculars a la ciutat, sobretot de nit quan tot s'il.luminava. Imagineu-vos si era luxòs l'hotel, que fins i tot tenia una tele incorporada a l'espill del lavabo per si volies veure la tele mentre et rentaves les dents, jaja. Una passada, la veritat!!!!

Las Vegas no és una ciutat per fer turisme, no té museus ni llocs d'interès per visitar. Així que l'únic que pots fer allí és sortir de festa, viciar-te als casinos, anar de concerts i espectacles gratuits que fan pel carrer, i conèixer gent d'allò més variopinta. Tot això, per supost, es fa de nit. De dia, la ciutat està tranquil.la i no pots veure gaire gent pel carrer, o bé perquè fa massa calor o bé perquè tothom està dormint la farra del dia anterior. Ja us podeu imaginar perquè vam decidir no sortir de l'hotel fins les 7 de la tarde, a més tenint jacuzzi a l'habitació... Quan es pon el sol la cosa canvia i passa de ser una ciutat normaleta a convertir-se en la ciutat de l'oci per excel.lència. Tots els casinos i hotels s'il.luminen, la gent surt a voltar, els restaurants s'omplen i tothom surt al càrrer a gaudir dels espectacles més imversemblants, com un hotel que té un volcà que surt en erupció cada cert temps o un altre on hi ha una lluita entre sirenes i pirates.

La veritat és que, tot i que al final no vaig guanyar res a cap dels casinos (tampoc es que em jugués el gran dineral), l'experiència va valer la pena. Vaig poder disfrutar d'una de les ciutats més frikis i inversemblants del món i, fins i tot, vaig fer un parell d'amics. Dos xics de Los Angeles que havien decidit conduir a Las Vegas per celebrar que feien 21 anys i que ja podien veure alcohol de manera legal. Dos dies de locos!!!

Napa Valley

Fa dos dies i continuant amb el road trip a l'americana, vam estar per una zona situada a 1 horeta de San Francisco que es diu Napa Valley. Es una zona bastant menuda, famosa per les vinyes i les bodegues on es cultiva una gran varietat de vi californià. Quan vam arribar, vam decidir passar pel centre d'informació turística, on una dona molt agradable ens va donar un mapa i ens va recomanar les millors bodegues on podiem anar a catar vins.

La nostra primera parada va ser la bodega Roberto Moldavi, una de les més grans que vam visitar. La masia on estava la bodega era enorme i els jardins amb tauletes i banquets una passada. Tots els voltants de la casa i els jardins eren vinyes i més vinyes. Vaya fortuna que tenen per n'estes terres!!!!!!!!!!!! Quan vam entrar a la sala de tasts, hi havia un negret molt simpàtic que ens va recomanar quins eren els millor vins que feien, i que valia la pena provar. A mi no m'agrada massa el vi, així que vam decidir pagar 20 dólars entre tots i ens van donar a provar quatre varietats de vins diferents. Jo en un glopet de cada ja en vaig tindre més que suficient, la veritat. Els dos vins negres eren massa forts i tenien mig gust de vinagre. Els blancs eren més dolcets i afruitats, així que sentaven millor. Per un moment, semblava que estessim en una peli o en la sèrie esta que fan ara per la 1, me penso que se diu Gran Reserva.

Quan vam acabar de tastar els vins d'esta bodega, vam continuar la ruta i vam fer cap a una bodega que es deia Peju. La masia era igual d'impresionant que l'altra, l'únic que esta tenia el jardí ple de fonts i estàtues molt gracioses. Quan vam entrar, una xica ens va donar la benvinguda i ens va apuntar a una llista per passar a fer la cata de vins. En 10 minuts i després de demanar-nos el DNI per verificar que erem majors de 21 anys, vam passar a la zona de tast en un grupet d'unes 7 persones. Allí hi havia un senyor bastant graciós que anava introduint cadascun dels vins que provàvem. Jo calculo que en vam tastar uns 7 de diferents. El més curiós era que per cada vi el senyor tenia una història, i fins i tot va arribar a cantar un rap i fer una poesia. Preu final de tot l'espectacle: 10 dólars.



Després de la segona bodega, vam decidir parar a dinar i en acabar vam continuar la nostra ruta peculiar cap a una nova bodega, Honig. Sens dubte aquesta va ser la millor de les tres. Era un bodega molt més petita que les altres i tenia un aire super familiar. Quan vam arribar, dos xics joves super agradables ens van donar la benvinguda i ens van oferir catar alguns dels seus vins. Com no hi havia ningú, van estar tot el rato per natros. Ens vam sentar tots a una de les tauletes del jardí, rodejats de vinyes per totes bandes, i ens van oferir varios vins mentre parlàvem. Vam tindre una conversa super agradable i d'allò més variada, sobre vins, cervesa, festes, cultures diferents, ... Fins i tot ens van donar consells per quan anem a Washington i ens van passar els seus emails per si necessitem alguna cosa. En la tonteria, vam estar allí gairebé 2 hores!!!! Una experiència única i irrepetible, la veritat. I per a colmo, ens van donar a provar uns 8 vins diferents i només ens van fer pagar 10 dólars!

Això d'anar de cata de vins és super entretingut, encara que has d'anar en cuidado perquè sinó al final del dia pots acabar ben perjudicat. Sort que a mi els vins no em van, perqué sinó... jaja.

El nostre viatje continua per Las Vegas, on estem ara mateix, així que en la pròxima entrada us contaré cosetes sobre la ciutat del pecat.

San Francisco

Després d'un any currant com una loca, ja era hora que arribessin les vacances!!!!!!! I la primera parada d'aquest mes de locos ha estat San Francisco, en la costa oest del país. Fa ja 5 dies que estem per aquí i l'experiència està sent inolvidable. Fins i tot em començo a plantejar el buscar-me alguna cosa i quedar-me a viure per aquí...

Però millor comencem pel principi. El primer dia no vam fer gaire cosa, la veritat, perquè ens vam passar gairebé tot el dia de viatge. El vol va arribar a Los Angeles perquè ens sortia millor de preu, i d'allí vam llogar un cotxe i vam posar rumbo a San Francisco, ja que haviem quedat en una xica americana que se'ns uniria a l'aventura durant el cap de setmana. Lo millor del viatge de gairebé 7 hores va ser, sens dubte, el lloc on vam parar a menjar. Era un xiringito típic de platja però a l'americana, és a dir, 3 o 4 vegades més gran que un xiringuito espanyol. El menjar no era res de l'altre món, però desde la terrasseta on estàvem podiem veure l'oceà Pacífic i a tots els surferos, tot molt rotllo Vigilantes de la Playa!! I la platja que teniem en frente era Malibú Beach!

Divendres, dissabte i dumenge vam estar voltant per la ciutat, on hi ha una Scenic Drive (ruta panoràmica) senyalitzada de 49 milles que pots fer en cotxe i sense cap problema. Així que vam establir el punt de sortida al Golden Gate Bridge i d'allí vam anar fent. El pont, per cert, és espectacular i, si el creues, tens unes vistes inmillorables de l'skyline de San Francisco. No vam poder evitar cantar la cançó de Padres Forzosos mentre creuàvem cap a l'altra banda, of course. Durant el cap de setmana també vam aprofitar per veure Chinatown, el barri italià, el barri mexicà, el districte financer on hi ha tots els rascacels i la zona del port, on vam decidir agafar un catamaran que ens va portar per la bahía, per baix del Golden Gate Bridge i pels voltants d'Alcatraz. El viatge en catamaran va estar molt bé, encara que ens vam pelar de fred!! Tant que al final vaig acabar comprant-me una d'estes sudaderes per a turistes que posa San Francisco en lletres ben grans al davant. Durant la volta en barco, vam conèixer a 3 guatemaltecos, un dels quals vivia a San Francisco, i vam acabar anant a sopar amb ells. La cosa al final ens va sortir bé i tot perquè d'un compte de 240 dólars, només vam haver-ne de pagar 40!! Els altres 200 els van acabar pagant ells. Dissabte mentre estàvem al mirador de Twin Peaks, d'on es veu tota la ciutat, vam conèixer uns xics de Vic qu eestàvem de viatge i que ens van donar alguns consells per quan anessim a Las Vegas.

Demà ja marxem de la ciutat i, en resum, puc dir que San Francisco és la ciutat més europea dels EUA, al menys de moment. El clima és super agradable (fa calor durant el dia i fresqueta a la nit), la gent és molt més oberta que a Illinois i és més fàcil poder parlar amb algú i fer amistat. També ara entenc perquè es considera la segona ciutat més empinada del món, i és que està construida damunt de colines. Si vas conduint pel centre, hi ha carrers on comences a pujar costa i no pots veure el que hi ha a l'altre costat fins que no arribes dalt de tot!!! Sembla com si anessis per una muntanya russa!

Conlusió: Si teniu pensat venir de viatge als EUA, no dubteu en passar-vos per San Francisco. Us encantarà!!! Per cert, avui em anat a una zona que queda a 1 hora de la ciutat i que es diu Napa Valley. Està rodejada de vinyes i bodegues, així que ens em passat el dia anant de bodega en bodega i fent cata de vins californians. Però això ja us ho explicaré més en detall la pròxima vegada.

Besitos!!

S'ha acabat

Ahir, després de mesos de treball, va ser l'últim dia de cole. En principi, ens haviem de passar tot el dia fora jugant a jocs, però al final va acabar plovent, així que els jocs es van anul.lar.

Pel matí, els vaig donar cartulines i colors, i els vaig dir que escriguessin una postal de gràcies per algú del cole. Vaig rebre moltes postals, totes super xules. Una xiqueta em va escriure que havia sigut un any increible i que era la millor profe de totes, una altra em va dir que em trobaria molt a faltar i que a veure si ens vèiem a l'estiu, i fins i tot un dels xiquets més tremendos em va donar les gràcies per haver-li ensenyat a ser respetuós i haver-me preocupat per ell. La veritat és que casi ploro quan les vaig llegir, però al final vaig aguantar.

Després a les 10 vam anar totes les classes de quart a jugar "crabball" al gimnàs. Un joc que consisteix en caminar com si fossis un cranc i fer gols a l'altre equip, bàsicament. La veritat és que vam xalar molt i vaig fer 2 gols i tot!!!!!!!!!!!! Això si, avui les mans em fan un mal de tant apoiar-les al terra, jaja. Quan vam tornar a classe vam estar limpiant una miqueta, per deixar-ho tot ordenat i, a l'hora de dinar, vaig invitar tots els xiquets a portar-se el dinar a classe i vam menjar tots junts. Alguns van portar suc, i patates, i xuxes, i galetes, etc. Així que vam fer una espècie de festa de despedida.

Per la tarde vam acabar fent dos equips i jugant al penjat, fent servir frases en comptes de paraules. I sense gairebé donar-nos compte se'ns va fer hora de recollir i prepara-nos per marxar. Gairebé tots els críos s'abraçàven a mi i em deien que els feia pena marxar, i que em trobarien molt a faltar. Però jo allí aguantant les llàgrimes. Fins que de cop em vaig girar i vaig veure la para (una auxiliar que m'ha estat ajudant tot l'any) plorant. Llavors va ser quan ja no vaig aguantar més i em van caure 4 llàgrimetes.

La veritat es que feia molta pena veure com els xiquets marxàven i, sobretot, el fet de pensar que ja no els tornaria a veure mai més. Ha estat un any increíble, on he aprés moltes coses i on he compartit molt en estos 12 xiquets i 7 xiquetes. Potser no han estat els millors estudiants del món en quant a nivell, però si que han sigut els millors per mi.

I mira si els trobo a faltar, que avui he ensomiat en ells!!!!!!!!! Molt fort.

PS: Demà marxo ja cap a Los Angeles (L.A.)!! Així que la meva pròxima entrada serà desde l'altra punta del país.

Proud to be an American day

 

Aquí el cole s'està a punt d'acabar i ara la gent es dedica a fer festetes per celebrar xorrades. Una de les festes que fan al cole és el "Proud to be an American" day o dia de l'orgull americà. I es suposa que el fan per celebrar l'orgullosos que es senten de ser del millor pais del món, un pais on la gent mor per apuntar-se a l'exèrcit i protegir els seus, bla bla bla.

Bueno, divendres passat va ser aquest dia, així que no es va fer classe normal en tot el dia. De bon matí, havies de triar un parell de jocs a l'aire lliure i apuntar la teva classe perquè hi jugués. Jo al final vaig optar per la típica carrera de sacs i per un joc de bàsquet. Després de fer els anuncis del matí vaig treure els xiquets al pati i vam estar gairebé dues hores jugant. En lo sol que caia, al final pobrets ja no volien ni seguir jugant, així que vam acabar tots tirats a la gespa descansant. Ja posaré algunes fotos perquè tinc un dels xiquets en un braç trencat i com no va poder jugar a res el vaig fer fotògraf oficial, i ell tot content va agafar la càmera i se va dedicar a fer milions de fotos!!

Cap allà les 11 del matí i després d'haver dinat (este dia vam dinar a les 10.30!!!!), totes les classes de quart marxaven al Dundee Crown High School, un dels instituts del districte, a veure un concert de música de la banda i l'orquestra. Després d'un viatge de només 15 minutets en autobús, sí, un d'estos autobusos grocs tipo los Simpson, vam arribar a l'institut i vam entrar a l'auditori. Un cop allí la banda va tocar una cançó i després van començar a presentar els diferents instruments als xiquets i el so que feien. Feia molta gràcia veure l'emocionats que estaven i les cares que feien quan veien els instruments. Com més gran era l'instrument que ensenyàven, més fort i llarg era l'ooooooooooooooohh que feien els críos. Després d'una horeta bastant interessant i entretinguda, la veritat, vam tornar cap als autobuses i vuelta al cole.

Un cop allí ens vam haver d'afanyar perquè a les 12.30 sortiem en processó. Una altra de les xorrades del dia americà. Tot el cole es va posar preparat per desfilar. Tothom portava gorres, o banderets, o estrelles amb els colors d'Amèrica (incluida jo, quin remei!). Els xiquets de quart es van posar al capdavant del desfile i, tots amb la flauta, van començar a toca una cançó. Al principi sonava prou bé, però ja us podeu imaginar com va acabar sonant al cap de 5 minuts quan ja vam començar a caminar. Mare meva quin mal de cap!!!!!!!!! El desfile el vam fer pels voltants del barri on està el cole i no va durar més de 10 minuts. Ahh!!!! i el millor de tot i perquè veieu l'exagerats que són els americans, liderant la processó i per assegurar la seguretat dels estudiants, no hi havia un o dos cotxes de policia, sinó que anàven dos cotxes de policia, una ambulància i un camió de bombers!!!!!!!!!!! Sense paraules.

I després de tot això, el dia va acabar en tot el cole al pati, assegut al voltant de la bandera americana i cantant cançonetes rollo que guai és ser americà, els Estats Units són els millors, etc. I, como no, tots van acabar cantant l'himne en la mà al cor. La veritat és que jo no s'havia on mirar, jaja, fins que una xiqueta es posa al meu costat i me diu: "maestra, usted no canta?", i jo: "es que no me lo sé", i la xiqueta: "noooooooooo???????", i se'n va anar mirant-me en una cara de flipada!! jaja.